El Papa Francesc ha convocat pel proper diumenge 19 de novembre, la primera Jornada Mundial dels Pobres.
Missatge del Papa Francesc per a la I Jornada Mundial dels Pobres
No estimem de paraula sinó amb obres
1. «Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó de veritat i amb obres» (1Jn 3,18). Aquestes paraules de l’apòstol Joan expressen un imperatiu que cap cristià pot ignorar. La serietat amb la qual el «deixeble estimat» ha transmès fins als nostres dies el manament de Jesús es fa més intensa a causa del contrast que percep entre les paraules buides presents sovint en els nostres llavis i els fets concrets amb els que hem de enfrontar-nos. L’amor no admet excuses: el que vol estimar com Jesús va estimar, ha de fer seu el seu exemple; especialment quan es tracta d’estimar als pobres. D’altra banda, la manera d’estimar del Fill de Déu la coneixem bé, i Joan ho recorda amb claredat. Es basa en dos pilars: Déu ens ha estimat primer (cf. 1Jn 4,10.19); i ens va estimar donant tot, fins i tot la seva pròpia vida (cf. 1Jn 3,16).
Un amor així no pot quedar sense resposta. Tot i que es va donar de manera unilateral, és a dir, sense demanar res a canvi, inflama però de tal manera el cor que qualsevol persona se sent impulsada a correspondre, malgrat les seves limitacions i pecats. I això és possible en la mesura que acollim en el nostre cor la gràcia de Déu, la seva caritat misericordiosa, de tal manera que mogui la nostra voluntat i fins i tot els nostres afectes a estimar Déu mateix i al proïsme. Així, la misericòrdia que, per així dir-ho, brolla del cor de la Trinitat pot arribar a moure les nostres vides i generar compassió i obres de misericòrdia en favor dels nostres germans i germanes que es troben necessitats.
2. «Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta» (Sl 34,7). L’Església des de sempre ha comprès la importància d’aquesta invocació. Està molt testificada ja des de les primeres pàgines dels Fets dels Apòstols, on Pere demana que es triïn a set homes «plens d’esperit i de saviesa» (6,3) perquè s’encarreguin de l’assistència als pobres. Aquest és sens dubte un dels primers signes amb els quals la comunitat cristiana es va presentar a l’escena del món: el servei als més pobres. Això va ser possible perquè va comprendre que la vida dels deixebles de Jesús s’havia de manifestar en una fraternitat i solidaritat que correspongués a l’ensenyament principal del Mestre, que va proclamar als pobres com benaurats i hereus del Regne del cel (cf. Mt 5 , 3).
«Venien possessions i béns i els repartien entre tots, segons la necessitat de cadascú» (Ac 2,45). Aquestes paraules mostren clarament la profunda preocupació dels primers cristians. L’evangelista Lluc, l’autor sagrat que més espai ha dedicat a la misericòrdia, descriu sense retòrica la comunió de béns en la primera comunitat. Amb això vol dirigir-se als creients de qualsevol generació, i per tant també a nosaltres, per sostenir-nos en el testimoni i animar-nos a actuar en favor dels més necessitats. L’apòstol Jaume manifesta aquest mateix ensenyament en la seva carta amb la mateixa convicció, utilitzant paraules fortes i incisives:
«Estimats germans, escolteu: que no ha triat Déu als pobres del món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que Ell va prometre als qui l’estimen? Però vosaltres deshonoreu els pobres! ¿No són els rics els qui us oprimeixen i us porten als tribunals? […] De què li serveix a un, germans meus, dir que té fe, si no té obres? És la fe el podrà salvar? Suposem que un germà o una germana van sense roba i mancats de l’aliment diari, i que un de vosaltres els diu: “Déu us empari; abrigueu-vos i ompliu-vos l’estómac”, i no els doneu el necessari per al cos; de què serveix? Això passa amb la fe: si no té obres, per si sola és morta »(2,5-6.14-17)
3. Hi ha hagut ocasions, però, en què els cristians no han escoltat completament aquesta crida, deixant-se contaminar per la mentalitat mundana. Però l’Esperit Sant no ha deixat de exhortar-los a fixar la mirada en l’essencial. Ha suscitat, en efecte, homes i dones que de moltes maneres han donat la seva vida en servei dels pobres. Quantes pàgines de la història, en aquests dos mil anys, han estat escrites per cristians que amb tota senzillesa i humilitat, i amb el generós enginy de la caritat, han servit als seus germans més pobres.
Entre ells destaca l’exemple de Francesc d’Assis, al qual han seguit molts sants al llarg dels segles. Ell no es va conformar amb abraçar i donar almoina als leprosos, sinó que va decidir anar a Gubbio per estar amb ells. Ell mateix va veure en aquesta trobada el punt d’inflexió de la seva conversió: «Quan vivia en el pecat em semblava una cosa molt amarga veure els leprosos, i el mateix Senyor em va conduir entre ells, i els vaig tractar amb misericòrdia. I allunyant-me d’ells, el que em semblava amarg se’m va convertir en dolçor de l’ànima i del cos » (Test 1-3; FF 110). Aquest testimoni mostra el poder transformador de la caritat i l’estil de vida dels cristians.
No pensem només en els pobres com els destinataris d’una bona obra de voluntariat per fer un cop a la setmana, i menys encara de gestos improvisats de bona voluntat per tranquil·litzar la consciència. Aquestes experiències, encara que són vàlides i útils per a sensibilitzar-nos sobre les necessitats de molts germans i de les injustícies que sovint les provoquen, haurien introduir-nos a una veritable trobada amb els pobres i donar lloc a un compartir que es converteixi en un estil de vida. En efecte, la pregària, el camí del discipulat i la conversió, troben en la caritat, que es transforma en compartir, la prova de la seva autenticitat evangèlica. I aquesta forma de vida produeix alegria i serenitat espiritual, perquè es toca amb la mà la carn de Crist. Si realment volem trobar Crist, cal que toquem el seu cos en el cos nafrat dels pobres, com a confirmació de la comunió sacramental rebuda en l’Eucaristia. El Cos de Crist, partit en la sagrada litúrgia, es deixa trobar per la caritat compartida en els rostres i en les persones dels germans i germanes més febles. Són sempre actuals les paraules del sant Bisbe Crisòstom: «Si voleu honorar el cos de Crist, no el menyspreeu quan està nu; no honreu al Crist eucarístic amb ornaments de seda, mentre que fora del temple abandoneu a aquest altre Crist que pateix per fred i nuesa » (Hom. in Matthaeum, 50,3: PG 58).
Estem cridats, per tant, a estendre la mà als pobres, a trobar-los, a mirar-los als ulls, a abraçar-los, per fer-los sentir la calor de l’amor que trenca el cercle de solitud. La seva mà estesa cap a nosaltres és també una crida a sortir de les nostres certeses i comoditats, i a reconèixer el valor que té la pobresa en si mateixa.
4. No oblidem que per als deixebles de Crist, la pobresa és abans de res vocació per seguir Jesús pobre. És un caminar darrere d’ell i amb ell, un camí que porta a la felicitat del Regne del cel (cf. Mt5,3; Lc 6,20). La pobresa significa un cor humil que sap acceptar la pròpia condició de criatura limitada i pecadora per superar la temptació d’omnipotència, que ens enganya fent que ens creguem immortals. La pobresa és una actitud del cor que ens impedeix considerar els diners, la cursa, el luxe com objectiu de vida i condició per a la felicitat. És la pobresa, més aviat, la que crea les condicions perquè ens fem càrrec lliurement de les nostres responsabilitats personals i socials, malgrat les nostres limitacions, confiant en la proximitat de Déu i sostinguts per la seva gràcia. La pobresa, així entesa, és la mesura que permet valorar l’ús adequat dels béns materials, i també viure els vincles i els afectes de manera generosa i despresa (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, n. 25-45).
Seguim, doncs, l’exemple de sant Francesc, testimoni de l’autèntica pobresa. Ell, precisament perquè va mantenir els ulls fixos en Crist, va ser capaç de reconèixer-ho i servir-lo en els pobres. Si volem oferir la nostra aportació efectiva al canvi de la història, generant un desenvolupament real, cal que escoltem el crit dels pobres i ens comprometem a treure’ls de la seva situació de marginació. Alhora, als pobres que viuen a les nostres ciutats i en les nostres comunitats els recordo que no perdin el sentit de la pobresa evangèlica que porten impresa en la seva vida.
5. Coneixem la gran dificultat que sorgeix en el món contemporani per identificar de forma clara la pobresa. No obstant això, ens desafia tots els dies amb les seves moltes cares marcades pel dolor, la marginació, l’opressió, la violència, la tortura i l’empresonament, la guerra, la privació de la llibertat i de la dignitat, per la ignorància i el analfabetisme, per l’emergència sanitària i la manca de treball, el tràfic de persones i l’esclavitud, l’exili i la misèria, i per la migració forçada.
La pobresa té el rostre de dones, homes i nens explotats per vils interessos, trepitjats per la lògica perversa del poder i els diners. Quina inacabable i cruel llista obtenim quan considerem la pobresa com a fruit de la injustícia social, la misèria moral, la cobdícia d’uns pocs i la indiferència generalitzada.
Avui dia, malauradament, mentre emergeix cada vegada més la riquesa descarada que s’acumula a les mans d’uns pocs privilegiats, sovint acompanyada de la il·legalitat i l’explotació ofensiva de la dignitat humana, escandalitza la propagació de la pobresa en grans sectors de la societat sencera. Davant d’aquest escenari, no es pot romandre inactius, ni tampoc resignats. A la pobresa que inhibeix l’esperit d’iniciativa de molts joves, impedint-los trobar una feina; a la pobresa que adorm el sentit de responsabilitat i indueix a preferir la delegació i la recerca de favoritismes; a la pobresa que enverina les fonts de la participació i redueix els espais de la professionalitat, humiliant d’aquesta manera el mèrit de qui treballa i produeix; a tot això s’ha de respondre amb una nova visió de la vida i de la societat.
Tots aquests pobres -com solia dir el beat Pau VI- pertanyen a l’Església per «dret evangèlic» (Discurs a l’obertura de la segona sessió del Concili Ecumènic Vaticà II 29 setembre 1963) i obliguen a l’opció fonamental per ells.
Beneïdes les mans que s’obren per acollir els pobres i ajudar-los: són mans que porten esperança. Beneïdes les mans que vencen les barreres de la cultura, la religió i la nacionalitat vessant l’oli del consol a les nafres de la humanitat. Beneïdes les mans que s’obren sense demanar res a canvi, sense «peròs» ni «condicions»: són mans que fan descendir sobre els germans la benedicció de Déu.
6. Al final del Jubileu de la Misericòrdia vaig voler oferir a l’Església la Jornada Mundial dels Pobres, perquè a tot el món les comunitats cristianes esdevinguin cada vegada més i millor en signe concret de l’amor de Crist pels últims i els més necessitats. Voldria que, a les altres Jornades mundials establertes pels meus predecessors, que són ja una tradició a la vida de les nostres comunitats, s’afegeixi aquesta, que aporta un element delicadament evangèlic i que completa a totes en el seu conjunt, és a dir, la predilecció de Jesús pels pobres.
Convido a tota l’Església i als homes i dones de bona voluntat a mantenir, en aquesta jornada, la mirada fixa en els qui tendeixen seves mans clamant ajuda i demanant la nostra solidaritat. Són els nostres germans i germanes, creats i estimats pel Pare celestial. Aquesta Jornada té com a objectiu, en primer lloc, estimular els creients perquè reaccionin davant la cultura del descart i del malbaratament, fent seva la cultura de la trobada. Alhora, la invitació està dirigida a tots, independentment de la seva confessió religiosa, perquè es disposin a compartir amb els pobres a través de qualsevol acció de solidaritat, com a signe concret de fraternitat. Déu va crear el cel i la terra per a tots; són els homes, per desgràcia, els que han aixecat fronteres, murs i tanques, traint el do original destinat a la humanitat sense cap exclusió.
7. És el meu desig que les comunitats cristianes, en la setmana anterior a la Jornada Mundial dels Pobres, que enguany serà el 19 de novembre, Diumenge XXXIII de durant l’any, es comprometin a organitzar diversos moments de trobada i d’amistat, de solidaritat i d’ajuda concreta. Podran convidar els pobres i als voluntaris a participar junts en l’Eucaristia d’aquest diumenge, de tal manera que es manifesti amb més autenticitat la celebració de la Solemnitat de Crist Rei de l’univers, el diumenge següent. De fet, la reialesa de Crist emergeix amb tot el seu significat més genuí al Gòlgota, quan l’Innocent clavat a la creu, pobre, nu i privat de tot, encarna i revela la plenitud de l’amor de Déu. El seu complet abandonament al Pare expressa la seva pobresa total, alhora que fa evident el poder d’aquest Amor, que el ressuscita a nova vida el dia de Pasqua.
En aquest diumenge, si en el nostre veïnat viuen pobres que demanen protecció i ajuda, apropem-nos a ells: serà el moment propici per trobar al Déu que busquem. D’acord amb l’ensenyament de l’Escriptura (cf. Gn 18, 3-5; Hb 13,2), assentem-los a la nostra taula com a convidats d’honor; podran ser mestres que ens ajudin a viure la fe de manera més coherent. Amb la seva confiança i disposició a deixar-se ajudar, ens mostren de manera sòbria, i amb freqüència alegre, l’important que és viure amb l’essencial i abandonar-se a la providència del Pare.
8. El fonament de les diverses iniciatives concretes que es duran a terme durant aquesta Jornada serà sempre l’oració. Cal no oblidar que el Pare nostre és l’oració dels pobres. La petició del pa expressa la confiança en Déu sobre les necessitats bàsiques de la nostra vida. Tot el que Jesús ens va ensenyar amb aquesta oració manifesta i recull el crit de qui pateix a causa de la precarietat de l’existència i de la manca del necessari. Als deixebles que demanaven a Jesús que els ensenyés a pregar, ell els va respondre amb les paraules dels pobres que recorren a l’únic Pare en el qual tots es reconeixen com a germans. El Pare nostre és una oració que es diu en plural: el pa que es demana és «el nostre», i això implica comunió, preocupació i responsabilitat comuna. En aquesta oració tots reconeixem la necessitat de superar qualsevol forma d’egoisme per entrar en l’alegria de la mútua acceptació.
9. Demano als germans bisbes, als sacerdots, als diaques -que tenen per vocació la missió d’ajudar els pobres-, a les persones consagrades, a les associacions, als moviments i l’ampli món del voluntariat que es comprometin perquè amb aquesta Jornada Mundial dels Pobres s’estableixi una tradició que sigui una contribució concreta a l’evangelització en el món contemporani.
Que aquesta nova Jornada Mundial es converteixi per a la nostra consciència creient en una forta crida, de manera que estiguem cada vegada més convençuts que compartir amb els pobres ens permet entendre l’Evangeli en la seva veritat més profunda. Els pobres no són un problema, sinó un recurs al qual acudir per acollir i viure l’essència de l’Evangeli.
Vaticà, 13 de juny de 2017
Memòria de Sant Antoni de Pàdua
