Mn. Ramon Bosch, delegat episcopal de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, ha volgut adreçar-nos aquesta reflexió tot just aquests dies ens preparem per viure la setmana Santa que conduirà a la Pasqua.
De la Crisi del COVID-19, a la crisi d’humanitat
Tots ens adherim plenament a la necessitat de dur endavant seriosament totes les mesures que son requerides per tal d’ajudar a superar l’emergència produïda pel COVID19, en tots els àmbits. Alhora tots en som aprenents, ja que va generant una multitud de problemàtiques en cadena de tots ordres.
En un primer moment, tal com ha hagut de ser, hi ha hagut una gran priorització per l’estabilitat del sistema sanitari; paral·lelament s’ha despertat una problemàtica que cada cop és menys futura i ja es ben present, que és l’econòmica, d’una repercussió cada cop més dolorosa i, presumiblement, de llarga durada.
La persona en el centre
Si des de Caritas, a la llum de la paraula de l’Evangeli, creiem que la persona, amb tot el que significa de complexitat, ha ser el centre de tota acció, ens veiem també en la necessitat de subratllar unes situacions davant les que creiem que cal estar atents, perquè les conseqüències poden ser d’un abast important pel be de les persones. Amb la mateixa intensitat d’estimació amb que agraïm l’esforç dels qui en tants àmbits de sanitat i serveis estan lluitant en primera línia de l’epidèmia, volem fer present aquests estimació als qui en son víctimes també en primera línia.
En primer lloc vetllar perquè el llenguatge, i sobretot la consciència personal i col·lectiva, no malmetin el ja fràgil concepte sobre la gent gran. Mes que mai s’està convertint en un col·lectiu com desmarcat de la resta de la societat, i això és fàcilment una avantsala d’una possible estigmatització. Si el reconeixement d’un col·lectiu específic respon a l’atenció d’unes necessitats específiques, te tota la lògica. Però fa por que es combini amb una exaltació del concepte de joventut i amb l’exaltació del rendiment i productivitat, i esdevingui un col·lectiu considerat més problemàtic que no pas plenament integrat en la vida concreta i activa de la nostra societat.
Precisament aquesta crisi del coronavirus ens pot portar a veure els grans com un col·lectiu simplement vulnerable, i pel poc rendiment, carregós, en lloc d’adonar-nos del valor que ens aquests temps, mes que mai, pot aportar: la potència del mon jove es veu clausurada a casa, però les necessitats que esta generant el nostre moment, potser les pot ajudar el nostre col·lectiu més gran… l’esperit de resiliència, la capacitat de sofriment, la capacitat d’assimilar la pèrdua, l’austeritat de vida. A més de protegir-los com engabiats, els nostres grans, potser hauríem de fer-los parlar i escoltar-los. Son ells els qui tenen l’experiència de remuntar uns temps difícils, d’ajudar econòmicament moltes famílies amb les seves pensions en el període de crisi, del que no hem sortit del tot, i els qui han permès que avui parlem com a cosa guanyada i pròpia de l’estat del benestar.
Crisi d’humanitat
Un segon espai de reflexió, el nostre concepte de malalt. Els malalts necessiten tot el tractament clínic que calgui, això és una veritat inqüestionable. L’estat de malaltia, però no ens deixa en situació d’aturada com a persones: els sentiments, les angoixes i les pors, les creences, els nostres lligams personals i emocionals, les preocupacions, no solament perviuen, sinó que ens molts casos s’accentuen, amb la impotència de no poder dur una vida normalitzada.
Enmig de la desolació de les estadístiques ben escruixidores, convé salvar la càrrega d’humanitat, per seguir ajudant a prendre consciència al malalt que segueix essent part de la vida, de l’estimació, dels projectes i somnis del mon que l’envolta… en línia de la primera reflexió, el seu valor no pot ser supeditat a les seves capacitats en estat de salut, sinó al fet de ser ja persona plenament, i com a cristians plenament fill de Déu i germà.
El dol
Una tercera reflexió ens endinsa a no oblidar el concepte del dol. El dol no és un seguit de ritus o de signes, tot i que s’hi expressa, sinó l’experiència humanament destructiva d’un trencament de la relació amb qui estimem. Te, encara, un element agreujant respecte els altres trencaments, que és el fet de ser irreversible, definitiu. La manera com s’elabora aquest dol no passa de franc. D’una banda l’acompanyament de la persona que mor: potser és conscient o no del moment que viu, però necessita ser estimat, és l’única fortalesa que el pot acompanyar.
Certament que no podem demanar més esforç al personal mèdic que mira de salvar les vides de les persones, i que alhora han d’assumir el paper d’acompanyants que els pot fins i tot superar; potser caldria valorar com una mesura essencial disposar de persones que acompanyen el moment de transit, que, amb totes les condicions sanitàries que calguin, ajudin a fer que la persona que mor pugui fer el traspàs agraint el do de la vida que ha viscut, sense sentir-se en lloc apartat, com qui no compta. I del dol de les persones que perden els seus: aquest ens toca a tots… com compartim la informació, com ens escoltem, com ens portem en el cor. Aquí la sensibilitat no pot ser una assignatura opcional.
En resum, la cruesa de la crisi del COVID19 que ens està prenent estils de vida, la salut i la vida de tantes persones, no ens hauria de prendre la capacitat de ser humans, ans al contrari l’hauria de fer més ferma; potser serà la única lliçó positiva de debò que puguem treure de tot aquest episodi. Davant aquestes tres situacions sobre les que hem reflexionat, si no hi som ja, solament ens hi distancien, uns pocs anys per ser ancians, si la vida ens concedeix el goig d’arribar-hi; una petita eventualitat de la vida per estar dret acompanyant un malalt, o jaient al llit de la malaltia; i l’estimació pel qui se’ns mor, per sentir la cremor de la ferida del dol.
Que el Déu de l’esperança i la misericòrdia ens acompanyi en aquestes hores.
Delegat Episcopal de Càritas Diocesana