Malgrat estar de ple en època de vacances, els viatges dels que més s’està parlant en aquests darrers dies, no són precisament amb una intenció turística.
El que esta passant a Veneçuela o a la Mediterrània amb situacions com les del Vaixell Aquarius, o a Itàlia, ens apropem a la dura realitat de tantes persones que es veuen forçades a abandonar les seves llars i els seus països d’origen, cercant poder viure i fer-ho amb dignitat.
Amb la campanya “compartint el viatge”, el Papa Francesc ens convida a mirar el món per conèixer la realitat invisible de tantes persones i a eixamplar el nostre cor per acollir-les i conviure amb elles com a una única família. Ens proposa crear espais on poder compartir les experiències i els viatges que les persones migrants i refugiades han hagut de viure. Per aquest motiu des de Càritas Diocesana de Sant Feliu volem donar veu a l’Eugenia i a la Dayana i a la seva família, persones refugiades a qui, també aquests mesos d’estiu, estem acompanyant des de Càritas.
Dayana
La Dayana, el seu marit i les seves dues filles de 2 anys, van arribar a Espanya procedents de Colòmbia al mes d’octubre de l’any passat, estaven acollits a casa d’un familiar. Just aquest mes d’agost, aquest familiar els va comunicar que s’havia de mudar per raons de feina i que ja no els podia seguir acollint a casa seva. No els va quedar cap altre opció que anar a casa d’una amiga, on van poder estar de manera provisional un parell de dies, mentre des de Càritas es va poder tramitar l’entrada a un dels pisos de la Llar l’Olivera.
Aquest projecte de Càritas, ubicat a Gelida, consisteix en diversos apartaments socials, destinats a famílies en situació d’emergència social, on se’ls pot oferir una atenció integral i acompanyar-les en els seus processos de recuperació.
La parella tenia feina i una situació estable a Colòmbia, però van haver de marxar a causa de la situació política del país, van rebre amenaces i atemptats contra la seva integritat física, que els va obligar a prendre aquesta decisió. Només arribar van poder sol·licitar l’Asil i la seva condició de refugiats, tot i que en aquell moment no van necessitar allotjament. Ara estan a l’espera que des del programa de refugiats puguin assignar-los un pis.
“Empezar siempre es difícil”, la Dayana reconeix, que les diferents costums, horaris, el menjar, el clima, el caràcter de les persones… fan que els inicis siguin durs, se’ls ha fet difícil la relació amb les persones d’aquí, perquè com diu la Dayana “cada uno va a la suya”. Veuen el futur amb esperança, esperen que les nenes puguin anar a la llar d’infants i ells acabin trobant feina. Aquí almenys, es poden plantejar un futur sense patir per la seva vida, cosa que ara mateix no poden fer al seu país d’origen.
Eugenia
A Veneçuela, la situació cada cop és més insostenible, la gran inflació de la moneda i la crisi política, han enfonsat el país i ha obligat a abandonar-lo, segons dades de la ONU, a prop de 2,3 milions de persones en els darrers 3 anys. Aquest és el cas de l’Eugenia que es va adreçar a les acollides de Càritas diocesana.
Ella va arribar al mes de gener a Europa, primer a Itàlia, on li havien promès feina i allotjament, i després a Espanya. En aquells moments la situació ja era molt dura a Veneçuela, “ Tengo problemas de tiroides y la medicina ya llevaba más de un año sin poder conseguirla”, l’escassetat d’aliments, amb restriccions de dies per a la compra d’aliments bàsics, ja provocava en aquells moments, que malgrat realitats com la de l’Eugenia i la seva família on tots anaven treballant i tenint recursos econòmics, no sempre poguessin realitzar els tres àpats diaris.
Però el detonant definitiu van ser les seves ideologies i la militància a sindicats, allunyats del Chavisme i de les polítiques de Maduro. L’Eugènia i la seva família van començar a témer per la seva integritat física i van abocar tots els esforços a que ella pogués abandonar el país i poder ajudar des de fora la seva família.
“Estoy desesperada porque no sé cómo ayudar a mi familia”. Però res va anar com li havien promès, la suposada feina i l’allotjament a Itàlia no eren reals, i les propostes que va rebre s’apropaven més a les pràctiques pròpies del tràfic de persones, que no pas a una oferta de feina real. Un cop a Espanya, finalment ha pogut accedir al programa d’acollida a Refugiats, i sol·licitar l’Asil.
En aquests moments l’Eugenia comparteix un pis que li han facilitat des de CEAR amb una altre família de persones refugiades. En part, te cobertes les necessitats, però troba a faltar espais on poder relacionar-se amb les persones d’aquí, on poder compartir les experiències i començar a sentir-se part de la nostra societat, sentir-se acompanyada i no tant sola.
“Me hubiera encantado venir a Europa de visita”. Aquestes paraules de l’Eugenia, podrien sortir de la boca de tantes i tantes persones refugiades que es veuen obligades a prendre la decisió de marxar dels seus països, per salvar les seves vides i buscar una sortida al seu futur.
Des de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat ens volem sumar a aquesta cultura de l’encontre, que ens proposa el Papa Francesc, a compartir els viatges dels milions de persones desplaçades de manera forçada dels seus països, i obrir els nostres cors amb una actitud acollidora.
