L’acció de Càritas Diocesana, a les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Garraf i sud de l’Anoia, ha beneficiat 15.107 persones. Xifres encara superiors a les d’abans de la pandèmia
Quan el 2021 fèiem balanç de l’acció social de Càritas diocesana de Sant Feliu de Llobregat, parlàvem d’una crisi social sense precedents, les conseqüències de la pandèmia havien fet que la situació, ja fràgil, de moltes persones s’hagués ressentit. El mateix informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Catalunya, recollia aquest augment de l’exclusió, amb prop de 2.260.000 persones a Catalunya en aquesta situació el 2021.
En aquest context de lenta recuperació, arriba un nou sotrac el 2022, l’esclat de la guerra a Ucraïna i la situació d’Inflació que se’n va derivar.
És evident que aquest conjunt de crisis viscudes en un període de temps tan curt, afecten a totes les capes socials, però especialment a aquelles persones que ja partien d’una situació de major fragilitat. El 2022 més de 15.000 persones de les comarques del Baix Llobregat, Alt Penedès, Garraf i sud de l’Anoia han necessitat l’ajuda de Càritas per poder cobrir les seves necessitats més bàsiques, una xifra molt similar a la de 2021 que reflexa que aquesta teòrica recuperació que s’hauria d’haver produït, un cop superada la crisi de la COVID-19, no s’ha donat en aquelles llars que es trobaven en una situació de major vulnerabilitat.
Confiar en que la feina és la via principal per millorar la situació d’aquestes llars, no es correspon amb la realitat, les condicions que ofereix en aquests moments el mercat laboral i l’evolució dels sous no faciliten tenir una millor capacitat per accedir a unes condicions de vida realment dignes. No es pot negar que el 2022 respecte el 2021 i segons dades de l’Enquesta de Població Activa, hi va haver un descens de la taxa d’atur a Catalunya de més del 19%. Però tot i els efectes positius de la pujada del salari mínim interprofessional i l’entrada en vigor de la reforma laboral, la mateixa enquesta posa de manifest un augment del nombre de treballador en situació de parcialitat laboral i un estancament de les hores treballades per treballador. Per tant repercuteix també en els salaris que perceben aquests treballadors. Si deixem de banda el nombrós sector de la població, a qui per diverses raons, el mercat laboral expulsa del tot, ens trobem novament amb el fenomen dels treballadors pobres, quan s’aconsegueix trobar una feina, la qualitat d’aquesta és incompatible amb una qualitat de vida digne.
Però a part de la realitat del mercat laboral, una altra de les principals dificultats que es troben les famílies en situació d’exclusió, és l’habitatge. L’augment desproporcionat dels preus dels lloguers, les hipoteques i els subministraments, es converteix en un pou sense fons per a les famílies, que les obliga a prescindir o deixar de cobrir d’altres necessitats. L’habitatge i aquestes altres necessitats, són precisament i a causa de la inflació, les que han experimentat un augment més significatiu dels preus; un 19% els subministraments i les despeses de la llar, un 13% el cost de l’alimentació i un 19% el transport.
Atrapats per la Inflació
Sabem que qualsevol canvi significatiu a nivell d’economia o qualsevol fenomen social que genera un empitjorament en les condicions de vida i en l’accés als drets, es transmet de manera més intensa en aquelles persones que ja es trobaven en una situació de major fragilitat. Com hem vist, aquesta crisi d’inflació que estem experimentant des de fa uns mesos, té una incidència més important en despeses bàsiques. En el cas de Catalunya, segons l’Informe FOESSA anàlisis i perspectives 2022, les famílies destinen 63 de cada 100 €, a cobrir les despeses necessàries d’habitatge, subministraments i alimentació. Si tenim en compte, a més, aquest descens del nivell d’ingressos generat per la precarietat laboral, ens trobem amb llars que veuen reduït el seu poder adquisitiu. Més d’un 31% de la població, disposa de menys del 85% del pressupost que necessitarien per portar unes condicions de vida dignes, i per tant han d’adoptar estratègies per a poder cobrir aquestes necessitats més bàsiques.
En aquest mateix informe podem observar que aquestes estratègies, en les llars que estan per sota d’aquest 85% del pressupost mínim per portar una vida digna, es centren sobretot en la reducció substancial de la despesa en alimentació, subministraments, oci, salut o educació. Això es pot traduir en deixar de comprar aliments frescos, no poder engegar la calefacció a l’hivern o bé deixar de comprar material escolar o llibres de text i en menor mesura abandonar la escolarització secundària no obligatòria, entre d’altres.
Sempre esperança
Tanmateix, davant de qualsevol dificultat sempre esperança, aquesta situació que estem vivint, ens ha de portar a una reflexió clara, cal tenir en compte quina és el la inversió real que han de fer les persones, segons la seva realitat, que els hi permeti portar una vida digna i així poder adequar les mesures de protecció social per a garantir aquests drets. I això també ens porta a reivindicar que s’hauria de garantir que cap dels drets es pugui cobrir només recorrent al mercat, perquè això té un efecte pervers: qui no el pot pagar en queda fora.
Per tant és urgent avançar en el disseny d’unes polítiques socials que garanteixin l’accés a aquests drets, i incorporar un nou pilar bàsic a l’Estat de Benestar com és l’habitatge.
I finalment, no oblidem un altre dels pilars bàsics que també sustenta part del nostre Estat de Benestar, que no és altre que la força de la comunitat, allà on no arribin les administracions, la comunitat ha de poder complementar-les, sense substituir-les. En tot aquest període de successives crisis, aspectes tan essencials per a la vida com les cures, han sorgit des de la solidaritat de la comunitat. Un Amor incondicional envers els altres, per intentar garantir que totes i tots puguem tenir accés a uns drets mínims que ens garanteixin un vida en condicions dignes. Aquest és el nostre horitzó, junts i atents al que succeeix al nostre entorn, hi caminem amb esperança.
