Dia de les Persones Sense Llar. Per un Habitatge Digne i Adequat.

Carrers i places de tot el país van ser ahir l’escenari d’una
“flashmob” on les persones sense llar van posar de manifest que tenir
una casa no és un privilegi, sinó un dret

“La teva casa pot substituir al món; el món mai
substituirà a casa “. Aquest proverbi alemany posa fi a un manifest
redactat per persones que viuen al carrer amb motiu del Dia de les Persones
Sense Llar i que va ser fet públic ahir en més de 30 ciutats de tot el país,
entre elles Vilafranca del Penedès, per recordar que “tenir una casa no es
tracta d’un privilegi, és un dret de totes totes “.

Aquest manifest va ser llegit, també a Vilafranca durant la
celebració d’una “flashmob” –una acció organitzada en la qual un
grup de persones es reuneix en un lloc públic, realitza alguna cosa inusual i
després es dispersa ràpidament- convocat en carrers i places de tot el país per
Càritas, FACIAM (Federació d’Associacions de Centres per a la Integració i Ajuda
a Marginats), fePsh (Federació d’Entitats de Suport a les Persones sense llar),
XAPSLL (Xarxa d’Atenció a Persones sense llar) i BesteBi (Plataforma per la
inclusió residencial ia favor de persones sense llar de Bizkaia).

Aquest acte de carrer es va celebrar en el marc del Dia de
les Persones Sense Llar que es celebra el diumenge 30 de novembre i amb la que
es vol denunciar, sota el lema “Per un habitatge digne i adequat. Ningú
sense llar “, la “situació d’emergència residencial” que es viu
al país. Unes 40 persones van participar a la “flashmob” que es va realitzar,
sota la pluja, a la plaça de Vila de Vilafranca del Penedès. L’acte promogut
per Càritas a través de Centre d’Acollida Abraham per a homes sense Llar de
Vilafranca del Penedès, va continuar a la tarda, amb la participació de la
referent del programa d’habitatge i del programa d’inclusió de Càritas
Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, en les conferències d’habitatge
realitzades a Vilanova i la Geltrú i organitzades pel Consell Comarcal del
Garraf i de l’Alt Penedès, i que es tornaran a realitzar a Vilafranca el proper
dia 4 de desembre a les 17h al Consell comarcal.

Per altre banda, dissabte dia 29 de novembre, es realitzarà
la jornada de portes obertes al C. A. Abraham de Vilafranca, on tothom qui
vulgui podrà anar a visitar el Centre, i conèixer el funcionament i la tasca
que s’hi realitza, així com participar en el dinar compartit, que aplegarà
voluntaris, usuaris, professionals i tothom qui vulgui, fent una aportació al
centre de tovalloles, roba interior d’home o mitjons. En cas de pluja els
castellers de Vilafranca, han cedit el seu local per a la realització del dinar
compartit.

 

MANIFEST DE LES PERSONES SENSE LLAR

Jo tenia una casa … i vaig ser feliç mentre vaig viure-hi.

La meva casa va ser sempre el meu lloc de referència, on em
sentia segur, acompanyat i podia ser jo mateix, allà em sentia persona i
formava part de la societat.

Després la vida es va complicar, van començar a aparèixer
els problemes, tots encadenats, alguns per responsabilitat meva i altres anaven
sorgint pel context en què em trobava i les relacions que anava consolidant amb
persones que no em convenien. En molt poc temps em vaig trobar sol, sense
recursos on poder recolzar-me, ajudar-me i que  m’acompanyessin.

Tot el meu món i la meva vida es van enfonsar quan em vaig
veure fora de casa, al carrer. És en aquest moment quan ets conscient i
t’adones del que perds i el que significa tenir una casa, una llar.

Quan arribes al carrer és perquè no tenim un suport; perquè
els que tenies no et readmeten. Sents angoixa, frustració, l’autoestima baixa,
i sobretot, soledat; molta soledat.

Quan arribes al carrer camines molt, acabes amb els peus
destrossats; no pots realitzar-te cures o tenir la higiene que voldries,
arribant a ser la teva única preocupació el no caure malalt.

Quan arribes al carrer i veus a altres persones amb els seus
fills i la seva família, tendeixes a comparar amb el que tenies abans, sent
inevitable el sentiment de pèrdues i desprotecció.

Quan arribes al carrer l’aspecte psicològic fa que estiguis
al límit; no tens menjar, no descanses, sents por a robatoris o agressions …
trigues a adonar-te que has tocat fons, que vius en una fragilitat constant.

Tornar a la família és difícil quan estàs en situació de
carrer, sents la pèrdua del seu amor, que res et sosté, que no tens això que en
diuen “xarxa social” que et doni suport i no et deixi caure.

La societat ens converteix en “no éssers humans”.
Es comporten així perquè no comprenen; fugen, tendeixen a abandonar. Alguns
t’arriben fins i tot a dir “t’ho has guanyat a pols”. No hi ha
d’haver aquest egoisme, aquesta autodefensa del seu voltant, aquesta por …
som persones; un dia vam tenir la nostra casa, el nostre treball, la nostra
família … com la resta; ningú està exempt de poder passar per això. Un
problema de salut, una depressió … et pot portar al carrer. No triem viure al
carrer, sense drets.

Com volem ser un més, volem que se’ns escolti; tenir una
casa no es tracta d’un privilegi, és un dret de totes totes. Tenir accés no
hauria de ser una cosa que ens haguéssim de guanyar, sinó alguna cosa que
aquesta societat no es pot permetre.

Tenir un lloc on tornar, on algú pugui estar esperant-nos,
on poder seure còmodament; un lloc en el que tinguem una taula per menjar, una
dutxa d’utilitzar, un llit per dormir … en definitiva, una llar al qual
arribar, i en el qual poder estar. És que és això demanar massa?

Som molts els que portem viatjant durant molt de temps
enlloc. No hi ha consciència del cansament físic i mental que això suposa …
per això és tan important tenir una destinació. Sempre hi ha un destí al qual
les persones arriben. Què hi ha del nostre? On està aquest descans i aquesta
seguretat necessaris?

“La teva casa pot substituir al món;