L’estudi «La transmissió intergeneracional de la pobresa» de FOESSA constata que les llars amb menors tenen més risc de pobresa i exclusió social.
En l’acte de presentació han intervingut Sebastián Mora Rosado, secretari general de Càritas Espanyola i director executiu de FOESSA, i Raúl Flores Martos, que ha coordinat el treball de recerca en el qual també han participat Mónica Gómez Morán i Víctor Renes Ayala.
Transmissió intergeneracional de la pobresa a Espanya
L’existència del que es coneix com a transmissió intergeneracional de la pobresa (TIP) es refereix a les dificultats que té una generació que ha viscut els seus primers anys en una llar en situació de pobresa per generar un canvi ascendent en l’estatus socioeconòmic amb relació a la generació anterior.
A Espanya ia la vista de les dades manejades en la investigació de FOESSA, tenim una estructura social que permet que les realitats de pobresa siguin una cosa que es poden heretar i que, de fet, s’hereten.
“Els estudis analitzats -ha assenyalat Raúl Flores– ens mostren una forta associació entre les condicions de vida de pares i fills. No és estrany, per això, que en els centres de serveis socials i en els espais de les entitats i ONG que actuen en el terreny de l’acció social s’estiguin atenent els néts d’aquells que van acompanyar fa 30 anys “.
I ha afegit: “Encara que es pot considerar com un axioma del nostre model social el concepte d’igualtat d’oportunitats per a tots, els estudis analitzats indiquen una forta associació entre les condicions de vida de pares i fills, amb la qual cosa la igualtat d’oportunitats queda més com una aspiració que com una realitat “.
En l’estudi s’identifiquen diversos factors de caràcter estructural que intervenen i actuen en la transmissió de la pobresa, com són el nivell d’estudis, la situació laboral, l’ocupació i la renda.
l’Educació
L’estudi indica que tot i que al nostre país s’ha produït una mobilitat educativa ascendent generalitzada com a fruit de la universalització de l’educació, 8 de cada 10 persones els pares no van aconseguir la primària no han aconseguit completar els estudis secundaris.
La situació laboral i l’ocupació
La situació laboral i l’ocupació dels progenitors són factors que, a més d’estar relacionats amb el nivell educatiu que permet exercir unes o altres tasques, també estan estretament lligats a l’existència o no d’una font d’ingressos i a la quantia de la mateixa. Aquest estatut laboral representa un clar factor de transmissió intergeneracional entre pares i fills.
La renda
Així mateix, s’ha constatat una alta correlació entre les dificultats econòmiques a les llars d’origen i el nivell de formació assolit per aquests. A mesura que els problemes financers decreixen, augmenta la proporció d’adults amb nivells educatius alts.
De fet, els problemes econòmics suposen un fre a l’adquisició de nivells educatius més alts: 4 de cada 10 adults (41%) que va viure la seva adolescència amb problemes econòmics molt freqüents, no va aconseguir arribar a l’educació secundària. Aquesta situació només afecta al 8% dels que mai van tenir dificultats econòmiques.
Una altra dada eloqüent és que 8 de cada 10 persones que van viure greus dificultats econòmiques en la seva infància i adolescència, les estan revivint en l’actualitat com a adults. Concretament, el 81% de les persones que van tenir dificultats, les tornaven a tenir en aquell moment, enfront del 45% dels que no les van tenir.
La tendència a heretar la situació econòmica es fa més intensa en els moments de major inestabilitat econòmica.
L’estudi permet comprovar com la pobresa present genera pobresa futura.
La pobresa de les famílies amb fills
La investigació presta una especial atenció a la transmissió de la pobresa en el nucli familiar i de la importància dels menors en la intensitat de la mateixa en el si de les llars.
Tant Sebastián Mora com Raúl Flores han posat l’èmfasi a l’hora d’assenyalar que “quan parlem de pobresa infantil nosaltres ens referim a la pobresa de les famílies amb fills”. En aquest sentit, l’estudi subratlla que, avui dia, el major risc de pobresa i d’exclusió social es dóna entre les famílies amb fills a càrrec. El risc de les famílies amb menors és notablement major al de qualsevol altra configuració familiar.
De manera concreta, la taxa de pobresa a les llars sense menors és del 16%, mentre que ascendeix al 28% a les llars en què hi ha menors, al 42% en el cas de famílies monoparentals amb fills i al 44% quan les famílies tenen tres o més menors.
Com explica Flores, “aquest fenomen social, és a dia d’avui, una de les coses que més distingeix la realitat social espanyola dels països del nostre entorn. L’escletxa en la taxa de pobresa entre les llars sense menors i amb menors és a Espanya tres vegades superior a la UE27 “. I encara que la pobresa i l’exclusió de les famílies amb menors són prèvies a la crisi econòmica, aquestes s’han fet més generals i més intenses en els últims anys.
La debilitat de les inversions públiques
Els autors analitzen també el model de protecció social per trobar les causes de la persistència de la TIP. Una d’elles obeeix al fet que el model espanyol està centrat en el empara del sector productiu de la població a través de la protecció de la desocupació i de les pensions de jubilació. Si bé abans els grups amb major risc de pobresa eren els grans, ara això ha canviat passant a concentraré el risc en les famílies amb menors. Això respon al fet que la inversió en tercera edat no està qüestionada mentre que la inversió en infància s’observa com una responsabilitat dels progenitors.
En l’estudi s’afirma que la protecció social de la infància a Espanya, en lloc d’anar dirigida a tots els menors, només es destina, en la majoria de les ocasions, als que es troben en situació de desemparament o risc, el que comporta una segmentació de les polítiques que reprodueixen les velles pautes de segregació entre les poblacions infantils normals i les marginals, que es veuen estigmatitzades.
Comparat amb la mitjana de la UE, Espanya inverteix molt poc en família i infància. La part del PIB que Espanya destina a la infància i la família és el 1,3%, enfront del 2,2% de mitjana de la UE27. La despesa en infància i família representa el 5,3% del total de despesa en protecció social, mentre que a la UE27 la despesa en infància i família suposa el 7,5%.
L’informe constata també com el sistema espanyol d’impostos i prestacions ha estat i és un dels menys efectius en la redistribució de les rendes familiars de tota la UE, entre d’altres motius per la pràctica inexistència de prestacions de caràcter familiar.
Impuls de polítiques públiques per frenar la TIP
En l’última part de la investigació els autors desenvolupen un repertori de propostes que serveixin per dissenyar una política pública adreçada a lluitar de manera específica contra la TIP i que abordi de manera integral tots els factors potencialment transmissors de la pobresa i l’exclusió social.
En aquest sentit, com a elements prioritaris per afrontar la TIP i garantir el compliment dels drets humans, es proposen els següents:
- La inversió en l’educació hauria de ser una prioritat dels Estats de benestar, de manera que el producte educatiu que rep la infància no depengui de la capacitat per invertir en l’ensenyament dels seus pares.
- Impulsar una contribució clara i decidida en la xarxa de serveis socials comunitaris per la “atenció psicoeducativa”: suport psicològic i social a les famílies, suport psicopedagògic als menors amb deficiències, i suport a les activitats en temps lliure.
- Garantir un sistema de salut pública universal amb accés gratuït per a totes les persones que resideixen al territori, independentment de la seva situació administrativa i contributiva.
- Promoure la inversió en polítiques socials i polítiques redistributives que aconsegueixin de manera eficaç la reducció de les desigualtats.
- Desenvolupar una política d’habitatge i urbanisme que es converteixi en eina contra la reproducció i transmissió de les situacions de vulnerabilitat i / o exclusió.
- Prenent com a referència altres models europeus, és necessària una política basada en un sistema de prestacions universals destinades a la família i a la infància, que posi fre a la reproducció de la discriminació social i que aportin un element d’estabilitat i continuïtat.
- Atès que la situació laboral dels progenitors té una influència directa en la TIP, la política pública ha de contenir un procés d’inclusió social a través de l’activació dels progenitors, que contempli, entre altres temes, un suport efectiu per a la conciliació de la vida laboral i familiar dels pares.
- El suport directe a les famílies en la seva tasca parental, mitjançant la provisió de serveis d’orientació als pares, hauria de servir per a la creació d’un entorn més ferm per al desenvolupament dels nens i nenes.
- Promoure una acció coordinada de cadascun dels serveis i prestacions proporcionades pels diferents organismes públics a les famílies, que asseguri la qualitat de la intervenció i també la seva eficiència, sense duplicar esforços i accions.
Citant Zygmunt Bauman, Raúl Flores ha recordat que “es mesura la capacitat d’un pont per a suportar el pes, per la força de la seva pilar més feble. La qualitat humana d’una societat hauria de mesurar-se per la qualitat de vida dels seus membres més febles“. “Si fem servir aquest criteri, podem concloure que la qualitat humana de la nostra societat és clarament deficitària, a causa de que la nostra societat no està garantint una vida digna a alguns dels seus membres més febles”, ha conclòs.
Denúncia de les polítiques europees de migració
Sebastián Mora va començar la seva intervenció fent “una denúncia clara, rotunda i consistent sobre la situació que estan vivint milers de germans i germanes nostres en diverses fronteres del món i, especialment, en les europees”. “Europa, i Espanya com a membre de la Unió -Va afirmar- estan fracassant rotundament en la gestió d’aquesta crisi humanitària. La Unió s’està retratant com un espai buit de densitat ètica i altura política. Més que una crisi de refugiats estem visualitzant una profunda crisi de solidaritat que ha perdut el seu paper rector en la vida pública “.
En relació amb el contingut de la investigació, el secretari general de Càritas ha indicat que “no és un informe determinista, ni pessimista, sinó que aporta una visió que ens permet reaccionar amb propostes per revertir la dinàmica de la reproducció intergeneracional de la pobresa per reproducció profunda de la solidaritat “.
Va reconèixer, així mateix, que aquesta nova publicació de FOESSA “trenca el mite formal de la igualtat d’oportunitats, però també ens impulsa a que construïm ‘oportunitats per a la igualtat’, perquè són possibles, són necessàries i la realitat del sofriment innocent la reclamen” .
El valor social de la família
Sebastián Mora va concloure la seva intervenció evocant unes paraules del papa Francesc en el seu viatge a l’Equador de juliol passat a propòsit del paper de la família, que va definir com “la primera escola dels nens, el grup de referència imprescindible per als joves, el millor asil per la gent gran. La família constitueix la gran riquesa social, que altres institucions no poden substituir, que ha de ser ajudada i potenciada, per no perdre mai el just sentit dels serveis que la societat presta als seus ciutadans. Aquests serveis que la societat presta als ciutadans no són una forma d’almoina, sinó una veritable deute social respecte a la institució familiar, que és la base i la que tant aporta al bé comú de tots.
Accedeix a l’Informe
