El «VII Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya
2014» constata que només el 34% de la societat espanyola està en situació
d’integració plena.
Les constatacions del VII Informe FOESSA -els
principals continguts del qual han estat exposats conjuntament per Sebastián Mora, director executiu de
FOESSA i secretari general de Càritas Espanyola, i per Francisco Lorenzo, coordinador de l’Informe i responsable d’Estudis
de Cáritas- ofereixen tant elements per a la preocupació, donada l’envergadura
dels efectes que la crisi ha tingut en l’estructura social del país, com raons per a l’esperança, a la llum de les
fortaleses que mostren àmbits com la participació social, la solidaritat, el
voluntariat i les xarxes familiars.
Un model de desenvolupament que genera desigualtat .
L’Informe entra de ple en l’anàlisi del nostre
model de desenvolupament social, en el qual destaquen els alts nivells de
desigualtat salarial, la limitada capacitat redistributiva del sistema
d’impostos i un sistema de prestacions reduït, poc protector en el temps i que
no s’adequa a les necessitats de les llars en funció de les seves
característiques.
Amb això, si el creixement era el «vaixell
insígnia» d’aquest model social abans de la crisi, ara estem en un moment en el
que són les necessitats d’ajust les que guien les decisions polítiques i les
que construeixen el nostre imaginari col·lectiu. De nou, es queda fora del
focus la necessària incidència sobre els elements estructurals que són a la
base d’un model a reformar.
S’assenyala com els efectes de la crisi en la
renda al nostre país són preocupants, ja que el percentatge de llars afectats
simultàniament per problemes de privació material i de pobresa monetària ha
augmentat gairebé un 50% en els últims anys.
A més, la crisi no ha afectat a tots per igual, ja
que s’ha acarnissat amb les rendes més baixes i ha afectat a la convergència
territorial entre comunitats autònomes, que s’ha alentit. De fet, es donen
diferències substancials en la incidència de l’exclusió social en territoris
amb nivells de riquesa similar.
Augment de l’exclusió social
De l’envergadura d’aquest deteriorament dóna
compte el fet que el nucli central de la societat espanyola considerat en
situació d’integració social plena és ja una estricta minoria i en l’actualitat
representa tan sols el 34,3%, mentre que el 2007 superava el 50%.
Això vol dir que la població exclosa a Espanya
puja ja al 25% i afecta més de 11.746.000 persones. D’aquestes, 5 milions es
troben en exclusió severa. A més, cal tenir en compte que 2 de cada 3 persones
excloses ja estaven en aquesta situació abans de la crisi.
Pel que fa al perfil sociològic, són les famílies
més grans les que més afectades s’han vist, sobretot famílies en les que hi ha
molts nens i molts joves.
Així mateix, es multiplica de forma generalitzada
la vulnerabilitat de la joventut. Dues dades: el 35% dels joves viu en llars
excloses i el 27% dels joves desocupats està fora del sistema educatiu. Com
s’indica en l’informe, en cert sentit pot parlar d’una «generació hipotecada ».
Nou model de relacions socials
La crisi ha imposat també importants canvis en el
model de relacions socials, que a l’actualitat es caracteritza per la
«dualització» i la «polarització» social. És a dir, que els més vulnerables i
més pobres disposen de menys recursos i pateixen pèrdua de centralitat en les decisions,
mentre els més rics tenen més recursos i més centralitat en les decisions
ocupació
El VII Informe FOESSA assenyala l’existència d’una
«generació expulsada» de treballadors
per als que ha minvat el tipus de lloc que desenvolupaven i la qualificació és
escassament aplicable en altres sectors.
A l’actualitat, la taxa de treballadors exclosos
se situa en el 15%. I es pot dir que el treball deixa de ser un espai de
consolidació de drets per a convertir-se en un espai de vulnerabilitat i de
pèrdua de capacitat econòmica, social i personal.
Polítiques socials i estat de benestar
En analitzar els efectes de les polítiques
d’austeritat tant a Espanya com en el conjunt de la Unió Europea, la
investigació confirma que les retallades en serveis socials i benestar són incompatibles
amb la consecució de l’objectiu de reducció de la pobresa recollit en
l’Estratègia Europea 2020.
Al mateix temps, altres drets, com sanitat,
educació, protecció social i suport a la dependència presenten condicions
d’accés cada vegada més restrictives.
Per als autors, la conclusió és clara: les
reformes en el sistema de benestar social a Espanya, especialment les
desenvolupades a partir de maig de 2010, han suposat una regressió en les polítiques
socials.
Cooperació internacional i immigració
Pel que fa a l’evolució de la política de
cooperació, l’informe constata que aquesta ha tingut una evolució de creixement
i caiguda tan intensos que no té comparació possible amb cap de les altres
polítiques de l’administració, ni amb el comportament de cap altre país donant.
L’excepcional reducció del pressupost de cooperació, amb el consegüent
daltabaix per a molts projectes en curs, ha conduït a aquesta política pública
a la irrellevància i ha dilapidat el modest lideratge internacional que el
nostre país havia aconseguit en la passada dècada.
Vista en el seu conjunt, la política exterior
espanyola en els últims anys no sembla haver contribuït positivament a fer del
nostre món un lloc més inclusiu i equitatiu. Sigui el replegament generat per
la crisi, sigui el canvi d’orientació política, el fet cert és que Espanya no
està impulsant un cosmopolitisme solidari.
Pel que fa a la immigració, s’indica que el model
vigent és rígid i atomitzat. la gestió actual dels fluxos migratoris, a més
d’implicar una abusiva instrumentalització d’éssers humans vulnerables, genera
ineficiències econòmiques molt clares, com la pèrdua d’ingressos fiscals per la
proliferació de l’economia submergida vinculada a la manca de documentació, la possibilitat
d’elevar l’explotació laboral dels treballadors irregulars i, de retruc,
empitjorar les condicions de la resta, o la impossibilitat per als països menys
avançats d’aprofitar les oportunitats de la globalització.
FORTALESES: Família, societat civil i participació
S’identifiquen capitals socials com les de la
solidaritat familiar i les xarxes d’ajuda, que, encara que amb cert risc de
debilitament, resisteixen tot i el llarg impacte de la crisi. Es tracta d’un
reforç que respon, en bona mesura, a la retirada dels mecanismes de suport
social basades en les polítiques públiques.
Dins del sistema familiar, crida l’atenció el
canvi del paper de les persones grans que passen de ser “cuidats” a
reforçar el seu paper com a cuidadors. El seu suport a la resta de la família
s’ha convertit en font de seguretat, per factors com la pensió, l’habitatge en
propietat i la conservació de les relacions familiars. I s’adverteix que tot el
que mini aquests tres elements posarà en perill una de les principals malles de
seguretat de la nostra societat.
CLAUS de transformació social
Així mateix, en l’Informe es dóna compte de
l’emergència d’una gran quantitat d’iniciatives de voluntariat i de l’acció
col·lectiva, d’experiències d’intercanvi i col·laboració recíproca, que recanalitzen
les energies associatives.
Els autors no deixen fora del focus de la
investigació les actuals dinàmiques socials, a les quals estan fermentant nous
models socials que, tot i que encara no presenten una proposta alternativa de
vida col·lectiva, sí que permeten qüestionar i viure de manera real lluny de
les lògiques de la privatització, la individualització i la mercantilització.
A les pàgines del VII Informe s’assenyala que estem
a temps per a una reacció col·lectiva que inverteixi les tendències cap a la
fractura social en la mesura que hi ha un marc solidari que encara es manté en
la societat espanyola.
Estem, de fet, davant d’un canvi global, en el
qual una part de la societat s’ha posat en moviment i si bé encara no s’ha
aclarit el dubte sobre si podrà traduir-se en un programa positiu de canvi
sociopolític, resulta indubtable que han dinamitzat a una part de la humanitat.
PROPOSTES
La Fundació FOESSA ha volgut que el VII informe,
més enllà del diagnòstic de la realitat social, posés sobre la taula un
repertori de propostes adreçades al conjunt de la societat, dels poders públics
i dels agents socials i econòmics, que permetin posar fi a les causes estructurals
de l’exclusió social a Espanya.
Aquestes propostes s’estructuren en tres eixos,
orientats a l’àmbit del desenvolupament social, al dels efectes de la pobresa i
de la construcció del bé comú.
Per a això és necessari:
– Considerar els indicadors de desigualtat,
pobresa, exclusió social i privació material com a indicadors privilegiats que
permetin un diagnòstic rigorós de desenvolupament social.
– Avaluar l’acció política a la vista de l’impacte
que té sobre aquests indicadors, amb especial atenció les polítiques que
contribueixen a l’autèntic desenvolupament: sanitat, educació, ocupació,
redistribució de la riquesa i garantia d’ingressos.
– Aconseguir que la protecció social abast
estàndards bàsics a tot el territori i que es faci operativa a través d’un
sistema de «garantia de mínims».
– Desenvolupar una protecció social basada en l’enfortiment
dels serveis socials públics, que no quedi reduïda a la mera gestió de les
prestacions econòmiques.
– Construir un compromís redistributiu ètic que
ens acosti a la mitjana europea. A aquest respecte, els impostos no poden
quedar al marge de l’obligada cohesió social, ja que no és possible mantenir un
sistema de serveis públics equitatiu i de qualitat sense la aportació de tots
els ciutadans al mateix, cada un en funció dels seus ingressos i el seu patrimoni.
– Considerar la despesa social com a «inversió
social», donant prioritat a aquells àmbits que són més correctors en termes de
desigualtat, com sanitat, educació, pensions i rendes mínimes.
– Eliminar la sobrecàrrega que recau sobre les llars,
tant pel debilitament dels serveis públics com per l’impacte de la crisi.
– Desenvolupar polítiques familiars eficaces i amb
recursos suficients que contraresten, entre altres, el risc actual que comporta
la presència de menors a la llar.
– Posar en marxa d’una política eficaç que eviti
la transmissió intergeneracional de la pobresa, que és un dels perills latents
avui i d’especial gravetat per a un futur.
El Secretari General de Càritas Espanyola, Sebastián Mora, va ser entrevistat el passat divendres 31 d’octubre en el Programa Los Desayunos de TVE, en motiu de la presentació del Informe FOESSA.
