La precarietat laboral durant la crisi sanitària s’ha duplicat i arriba a gairebé 2 milions de llars
Amb el títol «Evolució de la cohesió social i conseqüències de la Covid-19 a Espanya», Càritas i la Fundació Foessa (Foment d’Estudis Socials i de la Sociologia Aplicada) han presentat aquest matí a Madrid la primera radiografia social completa de la crisi provocada per la pandèmia.
L’informe, presentat per Natalia Peiro, secretària general de Càritas Espanyola, i Raúl Flores, coordinador de l’Equip d’Estudis de Càritas i secretari tècnic de FOESSA, alerta que la cohesió social al nostre país ha patit un xoc sense precedents com a conseqüència de la tensió que ha patit l’activitat econòmica i la feina a causa de la irrupció del SARS CoV-2.
Segons la investigació –duta a terme per un equip de més de 30 investigadors procedents de més de deu universitats i entitats de recerca social–, la precarietat laboral durant la crisi sanitària s’ha duplicat i arriba a gairebé 2 milions de llars que depenen econòmicament d’una persona sustentadora principal que pateix inestabilitat laboral greu. Això significa que en l’últim any ha tingut: 3 o més mesos de desocupació, 3 o més contractes diferents, a 3 o més empreses diferents.
“S’ha produït –assenyala Raúl Flores- un empitjorament de les condicions de treball que genera més treballadors pobres i menys realitzats personalment i socialment”. Al llarg de 700 pàgines, l’informe Foessa confirma a més que “el que empobreix molts treballadors no només és un salari insuficient, sinó moltes vegades treballar una jornada de 3 hores quan podrien i desitjarien treballar una jornada completa, o la temporalitat i estacionalitat dels contractes”.
Durant la crisi, la situació en que el sustentador de la llar estigui en atur de llarga durada ha arribat a 800 mil famílies i la desocupació total familiar, gairebé s’ha duplicat, és a dir, hi ha gairebé dos milions de nuclis familiars on totes les persones actives estan a l’atur. I malgrat l’augment de la protecció social no s’ha aconseguit compensar aquesta situació i un terç d’aquestes llars (és a dir, 600 mil famílies) no té cap tipus d’ingrés periòdic, predictible, que permeti una certa estabilitat i capacitat de generar projectes vitals.
Tenint en compte que la principal font d’ingressos de les llars espanyoles són les rendes de la feina, la crisi sanitària no ha fet més que aguditzar encara més la desigualtat. En termes de renda, l’informe elaborat a partir d’una enquesta a més de 7.000 llars revela que la diferència entre la població amb més i menys ingressos ha augmentat més d’un 25 %, xifra superior a l’increment que va tenir durant la crisi de 2008.
Per a la secretària general de Càritas, “un dels aspectes diferencials d’aquesta crisi és l’aprofundiment de la bretxa de desigualtat a la nostra societat, on els grans damnificats per la Covid-19 són precisament les persones i les famílies més fràgils i desafavorides, a qui no ha arribat les respostes públiques de l’anomenat escut social”.
La bretxa digital, un nou factor dexclusió
La pandèmia ha destapat, a més, un nou factor d’exclusió social: la desconnexió digital, el nou analfabetisme del segle XXI.
La investigació coordinada pels catedràtics Luis Ayala Cañón, Miguel Laparra Navarro i Gregorio Rodríguez Cabrero, revela que gairebé la meitat de les llars en exclusió social pateixen l’apagada digital, cosa que significa que 1,8 milions de llars viuen la bretxa digital de manera quotidiana, cosa que afecta especialment les llars conformades només per persones de 65 anys i més i persones que viuen soles.
Aquesta apagada digital suposa dificultats serioses per a més de 800.000 famílies (4,5% de les llars) que han perdut oportunitats de millorar la seva situació a causa de qüestions digitals/falta de connexió, dispositius informàtics o habilitats digitals.
La pandèmia ha augmentat la bretxa de gènere
La pandèmia a més ha augmentat la bretxa de gènere. Aquesta crisi, el 2020, ha tingut més impacte en sectors més feminitzats, com el comerç o l’hostaleria, fet que ha implicat una reculada més gran per a moltes dones en termes d’integració social.
Mentre que la tendència general a llars encapçalades per homes ha estat el descens de la integració plena a la precària, a les llars encapçalades per dones ha prevalgut el descens de la integració precària a l’exclusió.
L’exclusió social a les llars encapçalades per dones ha passat del 18% el 2018 al 26% el 2021, un increment que multiplica per 2,5 el registrat durant el mateix període en el cas dels homes (que van passar del 15% al 18 %).
“D’una banda, aquestes diferències de gènere han estat absents de debats tant polítics, com mediàtics -apunta Raúl Flores- i, de l’altra, al marge dels canvis en la conjuntura econòmica i social, el desavantatge acumulat per raó de gènere roman, una cosa que remet a qüestions de tipus estructural i que és important tenir en compte de cara a dissenyar polítiques públiques eficaces”.
Ser jove, factor d’exclusió en si mateix
Ser jove és un altre factor d’exclusió que ha fet aflorar la crisi sanitària de la Covid-19. Segons els resultats que presenta l’informe Foessa, a Espanya hi ha 2,7 milions de joves entre 16 i 34 anys afectats per processos d’exclusió social intensa i multidimensional que els impedeix fer projectes de vida per transitar cap a la vida adulta.
El 2021 s’hi van sumar més de 650.000 noves persones joves (16-34) a la situació d’exclusió, la majoria en situació d’exclusió severa. Són 500 mil persones joves més respecte al 2018 que estan afrontant situacions de complexitat especial, cosa que fa un total d’1,4 milions de joves en situació d’exclusió severa.
A nivell generacional, la taxa d’exclusió de la població menor de 30 anys és una mica més de tres vegades superior a la de la població més gran de 65 anys i la taxa d’exclusió severa s’arriba a multiplicar per cinc entre els dos grups etaris.
“Hi ha un grup de joves –subratlla Flores– que ja ha experimentat dues crisis molt importants just en una fase essencial dels seus projectes vitals en els que es planteja la transició a l’ocupació, a la vida adulta, l’emancipació o la construcció de noves llars : als que tenien 18 anys el 2008 els ha agafat la crisi del 2020 amb 30 anys”.
La població immigrant, la més perjudicada en diversos fronts
Si el factor etari és una cosa més nova, la nacionalitat d’origen segueix una tendència ja habitual i, per desgràcia, persistent. El 50,3% de les llars amb estrangers estan en situació d’exclusió social el 2021, és a dir, l’exclusió social a aquestes llars és gairebé tres vegades més gran que a les llars espanyoles.
Tot i això, resulta encara més determinant la incidència de l’ètnia en la intensificació de l’exclusió social, el 2021, el 70,5% de les llars gitanes es troba en exclusió social, xifra que triplica la del conjunt de les llars espanyoles.
La població immigrant a més ha patit una taxa d’incidència de la Covid-19 gairebé 3 punts percentuals més gran que entre la població d’origen espanyol. Les raons són clares: unes pitjors condicions de vida, amb habitatges pitjor ventilats per les condicions de condicionament de l’habitatge i amb més amuntegament; així com menors recursos per adoptar mesures preventives i una major exposició per a les seves feines.
“Aquest informe d’avui emfatitza -segons Natalia Peiro- com l’estructura social i econòmica, més enllà de la pandèmia, fa dècades que genera, sosté i naturalitza el patiment de situacions de pobresa i exclusió social que són una realitat quotidiana per a milions de persones i famílies. Una estructura social i econòmica que genera desigualtat, on per qui n’ha quedat a fora és gairebé impossible tornar-hi a entrar”.
La desigualtat també té un impacte territorial
La crisi provocada per la pandèmia ha tingut un impacte diferenciat a nivell territorial degut a les diferents estructures demogràfiques, el model productiu i la trajectòria de protecció social. La investigació permet observar la realitat de 10 de les 17 CCAA. De manera global, les taxes més elevades d’exclusió social es donen al Sud i l’Est, juntament amb les Canàries. Es manté la tendència existent a l’anterior FOESSA de 2018.
Les diferències territorials de l’exclusió social a Espanya són al voltant del 16% a Astúries o Euskadi, i del 29% a les Canàries o Catalunya.
Tot i això, si es para atenció en les dimensions de l’exclusió, trobem diferències territorials que indiquen on han de posar el focus algunes comunitats. En particular, l’exclusió de l’ocupació ha tingut més incidència a Múrcia, Andalusia o les Canàries; l’exclusió del consum és més pròpia de comunitats com Madrid o Catalunya, mentre que l’exclusió del dret a l’habitatge es dóna sobretot a les Canàries o Catalunya.
Estratègies de les famílies per sobreviure
Durant la pandèmia, les famílies han hagut de desplegar diferents estratègies per no veure’s arrossegades per la marea. L’estratègia de reducció de despeses habituals en alimentació, roba i calçat assoleix pràcticament 3 de cada 10 famílies a Espanya, i es multiplica per dues entre les llars que pateixen exclusió social.
Més de tres de cada deu famílies (34%) considera que la pandèmia ha tingut força o molt impacte en el deteriorament de les seves relacions socials. L’aïllament, el distanciament social i l’aversió al risc de contagiar-se, expressades com a principals formes d’autocura, han influït en la contenció dels suports informals entre les llars.
Entre el 2018 i el 2021 ha disminuït el percentatge de persones que han ajudat o ajuden altres persones i, en menor mesura, també el de persones que han tingut o tenen alguna persona que les pugui ajudar. Aquest debilitament dels vincles externs a la llar continua sent més acusat a les llars en exclusió severa i a les llars monoparentals compostes per mares amb descendència.
Nivell d’activació alt entre les famílies desafavorides
Enfront de la imatge de passivitat que tenen les famílies en situació de vulnerabilitat, el nivell d’activació és molt alt. Fins i tot a 8 de cada 10 llars desafavorides l’activació és forta, ja sigui perquè aconsegueixen treballar, perquè estudien o es formen per millorar la seva ocupabilitat, o perquè participen de programes dels serveis socials o d’entitats del tercer sector com Càritas per avançar en la seva sortida de la pobresa o lexclusió.
“L’activació de les famílies en situació de pobresa i exclusió és molt alta, incloses aquelles a què arriben les prestacions assistencials, demostrant així la falsedat del suposat efecte desincentivador del sistema de prestacions”, assenyala Raúl Flores.
Reptes i propostes
La crisi de la Covid-19 està deixant una profunda empremta que incideix en els llasts de la Gran Recessió de 2008-2013 que no van ser plenament resolts al següent període de recuperació.
Davant d’aquesta situació, l’informe Foessa i Caritas Española consideren necessari perfeccionar el sistema de protecció social pel futur amb les propostes següents:
- Mantenir de manera estable per al futur les mesures provisionals preses en el cas de la salut, l’habitatge o la protecció social amb les adaptacions necessàries a períodes d’estabilitat econòmica. El repte del sistema de protecció social és evitar que aquestes noves situacions de vulnerabilitat i d’intensificació de l’exclusió severa es transformin en cròniques.
- Millorar la cobertura de l’Ingrés Mínim Vital, ja que suposa un avenç social notable per corregir el desequilibri entre la protecció social de la població laboral estable i aquella que és precària o en situació d’exclusió social. De les 850.000 llars beneficiàries previstes inicialment, al setembre de 2021, només 315.913 llars, el 37% de les previstes inicialment. Una mitjana de 2 persones beneficiàries per cada 10 persones en situació de pobresa severa a Espanya.
- Reimpulsar el model d’estat de benestar en conjunt, amb una clara orientació cap a l’accés als drets com a canal per a la inclusió social i el “rescat” dels sectors més exclosos.
- Implementar mesures que redueixin la hiperflexibilitat, millorant l’organització social del temps de treball també en les feines de sectors exclosos, no qualificats, en feines temporals i precàries – els sectors anomenats “essencials” de la neteja, l’hostaleria i les tasques agrícoles entre d’altres, i que acabin amb les situacions d’irregularitat.
- S’haurien de complementar, així mateix, els salaris escassos amb altres mesures redistributives, com a estímul a l’ocupació, bé a partir de prestacions complementàries per als treballadors de salaris baixos, bé com a deduccions fiscals reemborsables.
- Entre els reptes pendents, també hi ha el de garantir un sistema de salut públic de qualitat i el d’un canvi d’estratègia i paradigma en l’àmbit de l’atenció a persones en situació de dependència i amb necessitat de cures.
- Posar en marxa polítiques per fer front a l’exclusió residencial, ja que des del 2018 s’ha duplicat el percentatge de llars que resideixen en habitatges insalubres (fins al 7,2% el 2021) o en situació d’amuntegament (fins al 4% el 2021). A més, la COVID-19 ha fet empitjorar o tensionar la majoria dels indicadors daccés i manteniment de l’habitatge. Gairebé es duplica el nombre de llars, passant d’1,1 a més de 2 milions, que van patir retards, o no van tenir prou diners, per al pagament d’alguna de les despeses relacionades amb l’habitatge, com el pagament del lloguer o la hipoteca .
- Superar la bretxa educativa provocada per l’apagada digital. Les polítiques públiques hauran de posar els mitjans necessaris perquè tothom pugui superar la bretxa digital. De mitjana, el 2020 un 15% de les llars amb menors de 15 anys indiquen que les seves qualificacions són pitjors que el 2019. Un percentatge que augmenta de forma considerable a les llars més vulnerables: el 31% de les llars on viuen nens, nenes i adolescents de minoria gitana i el 25% de llars del quartil més baix dingressos.
- Avançar cap a serveis socials adaptats a les realitats socials del segle XXI. Davant dels enormes reptes globals que afronten les polítiques socials com són, entre d’altres, l’envelliment de la població, la lluita contra l’exclusió social, la protecció de menors vulnerables i la integració de la població immigrant, necessitem serveis socials adaptats a les noves realitats socials.
