Els costums, els horaris, el menjar, el clima i el caràcter de la gent... són diferents. Se'ns ha fet difícil la relació amb les persones d'aquí, cada un va a la seva. Però tenim esperança: esperem que les nenes puguin anar a l'escola bressol i nosaltres trobar feina.

Aquí com am mínim ens podem plantejar un futur sense témer per la nostra vida, el que ara mateix no podem fer al nostre país.

La meva germana pateix parestèsia a causa de la diabetis, i la meva mare té 80 anys percebent una pensió escassa.

El meu salari era insuficient, i no tenia possibilitats de treballar més a causa de les manca d'oportunitats laborals de la regió on vivia.

Així que vaig decidir emigrar a Espanya per poder-les ajudar.

Un cop aquí em vaig trobar que cap de les famílies que em van acollir em donava res gratis, el menjar o allotjament havia de pagar-los amb serveis. Tampoc tenia claus de casa, i sota el fred i la pluja havia d'esperar que algú tornés a casa. Aquesta situació va canviar la meva vida, però Càritas va alleujar els meus patiments.

Quan estava a punt de viure al carrer vaig tocar la porta de Càritas. Laura va intervenir en el moment adequat: em van oferir poder-me formar a nivell laboral i em van salvar de la manca d'habitatge. Els dec la vida.

Fa un temps vaig decidir sortir del Senegal, el meu país natal, ja que els meus pares van morir, no podia aconseguir un futur laboral. Tot i les pors i inseguretats, vaig decidir marxar.

Després d'uns mesos al Marroc, al febrer del 2019 vaig pujar a una patera i em van rescatar les autoritats espanyoles. des d'aleshores he passat per diferents centres de l'Estat.

Actualment em trobo acollit a un pis compartit de Càritas. Estic content perquè hi ha molta gent que m’ha ajudat, i he pogut començar a aprendre l’idioma i a formar-me. He pogut fer amics i compartir estones divertides, sobretot jugant a futbol.

Per poder sortir de la situació de crisi humanitària que viu Veneçuela, amb la meva família vam decidir migrar a Espanya.

Comptàvem amb la sort de tenir doble nacionalitat (Veneçolana i Italiana), haver pogut estalviar per subsistir els primers mesos, i una família que ens va oferir una estada temporal. Però vàrem experimentar un sentiment de desarrelament que mai imaginàrem arribar a experimentar en vida: un gran buit ple de solitud en els nostres cors.

I a això se li va sumar descobrir la nova realitat i amb això les nostres dificultats: dificultat d'incorporació mercat laboral, la nostra filla amb greus problemes d'daptació, els estalvis ràpidament esgotant-se i el temps d'acollida en una llar també. Van ser moments de moltíssimes angoixes que ens induïa al fracàs i a haver de tornar al nostre país.

Després d'anar a Serveis Socials, se'ns va derivar a Càritas i allà se'ns va brindar una grandiosa llum d'esperança: Vam tenir la possibilitat de viure a la Casa l'Olivera.

Recordo i no oblidaré mai la data d'acollida, el 1r d'octubre de 2018. Gràcies a això la meva filla ha normalitzat la seva situació a l'escola i integrat a la vida social de Gelida, la seva mare Mònica ha aconseguit regularitzar la seva vida laboral, i jo segueixo avançant en la meva formació i evolució professional. Tot això ens permet reprendre els nostres somnis que crèiem perdut al marxar de la nostra pàtria.

Per totes aquestes belles experiències, puc dir que Càritas és una empresa que realitza miracles cada dia.