Refugiats: Una oportunitat per créixer junts

La Bíblia cristiana ens relata la història de dos homes, Pere i Corneli, amb creences religioses i cultures completament diferents, que al trobar-se van descobrir que Déu els tenia preparat un destí comú que cap dels dos havia comprès abans. Van aprendre que l’Esperit Sant fa caure murs i uneix a aquells que pensen que no tenen res en comú.

Dones, homes i nens de tot el món es veuen obligats a abandonar casa seva per la violència, la persecució, els desastres naturals i els provocats per l’home, la fam i molts altres factors. El seu desig per escapar al sofriment és més fort que les barreres que s’alcen bloquejant el seu camí. L’oposició d’alguns països a la migració dels desplaçats forçosos no podrà impedir que aquells que pateixen un sofriment insuportable abandonin les seves llars.

Els països rics no poden eludir la seva responsabilitat per les ferides que han infligit el planeta – desastres mediambientals, comerç d’armes, desigualtat en el desenvolupament – i que són les que provoquen la migració forçosa i el tràfic de persones. Encara que l’arribada dels migrants als països desenvolupats pot suposar certament un repte real i important, també pot oferir una oportunitat per al canvi i l’obertura. El Papa Francesc ens planteja aquesta pregunta: “Què podem fer per veure aquests canvis no com a obstacles per al veritable desenvolupament, sinó com a oportunitats per a un genuí creixement humà, social i espiritual?”. Les societats que troben el coratge i la visió de futur necessaris per superar la por als estrangers i els migrants descobreixen molt ràpid la riquesa que porten i que sempre han comportat.

Si, com a família humana que som, insistim en veure els refugiats només com una càrrega, ens estem privant d’oportunitats de solidaritat, que són sempre oportunitats d’aprenentatge, d’enriquiment i creixement mutu.

No n’hi ha prou amb que els cristians professin amor a Crist: la fe és autèntica únicament si s’expressa en accions d’amor. Tots som part del Cos de Crist, un cos indivisible. En paraules de Dietrich Bonhoeffer, “només a través de Jesucrist som germans i germanes els uns dels altres … A través de Crist la nostra pertinença recíproca es fa real, integral i eterna”. Si som un sol cos, estem entrellaçats en una solidaritat que ens defineix i que ens exigeix ​​fer alguna cosa.

Els gestos de solidaritat es multipliquen quan sobrepassen les fronteres de la religió i la cultura. Trobar-se amb persones d’altres creences ens anima a aprofundir en el coneixement de la nostra pròpia fe i, en les trobades amb els nostres germans i germanes refugiades, Déu ens parla i ens beneeix com va fer amb Corneli i Pere.

En tota trobada genuina té lloc un intercanvi de dons. En compartir amb els altres el que tenim i posseïm, descobrim que tot és un do de Déu. I quan donem la benvinguda a aquells amb els quals ens trobem, trobem al Déu que està sempre amb els vulnerables, en les perifèries i en els altres.

Som testimonis de com cada vegada es construeixen més murs per tot el món per evitar que els desplaçats puguin entrar: no només murs físics, sinó també murs de por, de prejudicis, d’odi i d’ideologies. Intentem tots, com una sola família humana, construir ponts de solidaritat en lloc de murs de divisió. Les nostres germanes i germans refugiats ens ofereixen una oportunitat per enriquir-nos i créixer mútuament: és Déu qui ens uneix.

Amb el desenvolupament de nous marcs internacionals com el Pacte Mundial sobre els refugiats i els migrants al 2018, els estats no només hauran de garantir una forma més eficaç de compartir la responsabilitat davant dels grans moviments migratoris, sinó que hauran d’assumir també l’oportunitat de reconèixer i posar en relleu les importants aportacions que fan els refugiats i els migrants a les seves comunitats d’acollida, per convertir la veritable solidaritat en una experiència real per als que busquen protecció i per als que l’ofereixen complint amb les seves obligacions.