Càritas, CONFER, Justícia i Pau, i el Sector Social de la Companyia de Jesús denuncien que milers de persones romanen en uns llimbs jurídics, vivint en pèssimes condicions com hostes temporals a Turquia i en camps a les illes gregues.
El 18 de març de 2016 els membres del Consell Europeu (Caps d’Estat i de Govern) es van reunir amb el seu homòleg turc per signar una declaració en què van acordar mesures addicionals per a “posar fi a la migració irregular des de Turquia a la UE”.
Es tracta d’un acord internacional, només que disfressat sota el nom de declaració. Un acord internacional furtat al control democràtic del Parlament Europeu, que no ha estat objecte de ratificació ni està publicat en cap Diari Oficial. A més, l’acord genera discriminació sobre la base de la nacionalitat, ja que només contempla el reassentament des de Turquia de persones sirianes.
Per poder declarar la inadmissibilitat de les sol·licituds de protecció de les persones que arriben a les illes gregues, l’acord qualifica Turquia com a tercer país segur, tot i les evidències de la deteriorada qualitat democràtica del règim i la violació dels drets humans, tant dels ciutadans dissidents com de les persones migrants i refugiades.
Tot i que les autoritats europees es feliciten pel bon funcionament de l’acord, no és cert: milers de persones romanen en uns llimbs jurídics, com a hostes temporals a Turquia i en camps a les illes gregues vivint en pèssimes condicions.
L’acord respon a una estratègia política europea en plena expansió dirigida a tancar les nostres fronteres, considerant tercers països més segurs que altres dels que procedeixen o pels quals transiten importants fluxos de migrants i refugiats, i a augmentar substancialment les expulsions des d’Europa, com es deriva del nou Pla d’Acció de la Comissió Europea sobre retorn que, amb un llenguatge confús permet fins i tot l’internament de menors. Un altre cas sagnant és l’acord amb l’Afganistan per a la readmissió de totes les persones afganeses que expulsi la Unió Europea tot i que no és l’únic. Actualment hi ha negociacions similars de control migratori i readmissió a canvi de diverses contraprestacions per part de la UE amb Líbia, Etiòpia, Níger, Nigèria, Senegal, Mali i Tunísia.
Es tracta d’acords internacionals en els quals es proposa exclusivament el control dels fluxos migratoris i el tancament de les nostres fronteres fins i tot vulnerant les garanties mínimes de Drets Humans i Protecció Internacional, augmentant la pressió migratòria sobre països que no compleixen aquests estàndards ni tenen capacitat per garantir-los. La Unió Europea, lluny d’habilitar vies legals i segures, genera colls d’ampolla per als centenars de milers de persones que vénen fugint de la guerra, la persecució o els que es veuen forçats desplaçar-se per les conseqüències del deteriorament mediambiental o l’absència d’oportunitats de vida en els seus països.
És una solució a curt termini, que evidencia la seva ineficàcia i provoca violacions de Drets Humans de les que tots els governs són materialment responsables. Tampoc és una resposta al creixement del populisme o de la fallida del model Europeu, viola diversos acords internacionals i es deriva la responsabilitat a altres estats.
exigim
- Que la Unió Europea assumeixi la seva responsabilitat com a actor internacional en coherència amb els seus valors constituents i amb la seva identitat, la qual cosa suposa promoure un paper actiu en la defensa i dels drets humans i de la pau tant per part de la UE com dels Estats Membres. Aquests principis han de regir totes les polítiques comunitàries.
- Deixar d’externalitzar les responsabilitats europees de protecció en mans de tercers països pretesament segurs, sobre la base que proporcionin una “protecció suficient”, si no garanteixen una “protecció efectiva”, amb uns estàndards similars o superiors als del sistema europeu que es pretén reformar. Un any després sabem que els resultats s’expliquen en víctimes, en vides que havien d’haver estat protegides i que han estat truncades. Hi ha un incompliment del Dret Internacional per part de la UE i de cadascun dels seus estats membres.
- Deixar de presentar l’acord UE-Turquia com a resultat d’una política de convertir en model d’altres acords similars. Ha estat un “acord” no democràtic, volàtil, que depèn de la “bona voluntat” de Turquia. La manera d’abordar la crisi de refugiats com a qüestió candent, mina els drets reconeguts a les persones migrants forçoses, no suposa la solució efectiva que la societat civil europea reclama.
- Augmentar els fons d’AOD de la UE i dels Estats membres per promoure la pau, l’estabilitat i la prosperitat a les zones d’origen de les migracions forçades. i alleujar la pressió que suporten els països d’origen, acollint persones desplaçades internes; i veïns, acollint persones refugiades.
- Promoure l’Educació per a la Ciutadania Global com a part essencial de la política de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, i de les polítiques educatives, per tal promoure societats favorables a l’acollida i amb capacitat per a analitzar i interpretar les causes de les migracions forçades des d’una perspectiva de Drets Humans, així com per integrar la diversitat de forma positiva.
